Coral Romput I

Anterior --- Siguiente

Si com l'infant que sap pel carrer seu prou bé anar...
Ausiàs March

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes,
d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
-hi ha fulles de lletuga espargides per terra-,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala -el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle- i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recórrec uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!
Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé.
Pel dia fou mercat. Només hi ha olor de peix,
una humitat, per terra, bruta i apegalosa.
Era alegre estimar-se. Afirmativament
anàvem pels carrers, entre éssers i coses.
La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons,
i per damunt de tot un enrenou de ferros
i de xiulits de trens que anaven i venien.
Hi havia el home aquell que venia diaris,
i la xica, de blanc, assetjada per tots.
Hi havia el Monestir de Santa Clara en l'aire
del crepuscle tranquil, com el llum de les cases
i un cansament dolcíssim i una secreta pena.
Hi ha poetes que quan es disposen a escriure
posen damunt la taula el cendrer, les tisores,
el tinter, el secant i moltes coses més.
Calculen les distàncies des del cap al paper.
Discretament assagen poc després el posat.
Darrerament escriuen, i escriuen coses pulcres,
potser renaixentistes, perfectament inútils,
sense les quals els hòmens treballen, amen, moren.
Hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc
deixen cor i rellotge -molesta el seu tic-tac
de corcó que rosega la pobra fusta humana-;
s'asseguren abans que dormen els seus fills
i dorm la seua dona, i aleshores es trauen
els versos com si fossen fotos d'una "vedette"
-cada vers té una imbècil vanitat de "vedette"-
i consideren, greus, cadascun dels seus béns.
Ara passa un tramvia pel carrer de la Pau.
M'agrada, per la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d'arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l'airet de la mar per la cal·ligrafia.
Dans l'ombre, dans les yeux, dans l'incendie du boix.
Recorde Dominique. I recorde la molsa
que creix entre les lloses del pati de Sant Roc.
Són unes lloses blaves, quasi blaves més bé.
Per l'un costat es veu la mar damunt els pins.
El tic-tac del rellotge, els papers del diari,
les inundacions en el delta de Po,
unes ganes amargues de tornar tenaçment
al meu Coral romput, i aquest dolor de cap
que no em puc llevar mai. Porte no sé quants dies,
porte no sé quants mesos sense escriure ni un vers.
M'han passat massa coses. Potser tot siga això.
Però ara és necessari que escriga certes coses,
certes coses que mai no ha de llegir ningú,
que ningú no ha d'entendre fins que jo estiga mort
i siga tard i siga perfectament inútil:
jo sé, i m'ho calle, qui s'esgarrarà la carn
amb les ungles, plorant tot un espès estiu.
Potser mai no he sentit una necessitat
tan salvatge d'escriure. Però em fa mal el cap.
No sé quantes vegades he desistit d'escriure
per això, per aquest mal de cap que no em deixa.
Ara dorm el meu fill. Pense que ara el meu fill
dorm allà, en el meu poble, al costat de sa mare.
De vegades voldria ser com altres poetes
i haver escrit uns versos honestament rimats
on digués l'alegria que quasi sempre tenen
els ulls blaus del meu fill, oh i el seu cabell ros,
les seues galtes fines com un vers mai no escrit,
com el vers que no he escrit però que vull escriure
-com d'una monarquia europea del Nord.
M'agradaria dir: ara ha passat un cotxe,
feia un petit soroll damunt l'asfalt humit
com si anàs desprenent uns pètals de l'asfalt.
No és això exactament. Dans l'ombre, dans les yeux.
 

Anterior --- Siguiente