Coral Romput I (Final)

Anterior --- Siguiente

Els passadissos llargs,
estrets i sinuosos, les volvetes que es fan
a voltes sota els llits... Tu no saps, tu no saps!
Veig el cel violeta, la muralla, les torres,
els ametlers, les llomes rosades, en carn viva
-l'homenatge retut, mentalment i fugaç,
a Muñoz Degrain, sense convicció,
per cert quadre que hi ha, segons s'entra, a I'esquerra...-,
però, abans, el gran foc, la soledat i el foc,
veient per la finestra, i entre l'arbreda, el riu,
la il·lustre extensió dels edificis, l'ordre,
i més allà les vinyes, algun poble, algun fum
suau i amorosíssim, i ara açò, i aquest fred,
un fred inversemblant, i enmig de tot, no sé,
una tendresa oculta, una certa tristesa,
com si ja no pogués tornar altra vegada,
com si aquesta vegada fos la darrera ja,
com si ja degués dir adéu i fos ja tard,
com si tingués vergonya, també, de dir adéu,
o de semblar retòric. I l'adéu, com un os,
un os petit, creuat brutalment a la gola.
Ja saps que ha arribat l'hora d'anar dient adéu,
d'anar ja retallant, perfilant, concretant
l'esperança. Un afer ben trist i necessari.
Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa,
d'allò, d'aquelles coses que s'han estimat més,
il·lusions que ja no es poden realitzar,
car és tard, és ja tard, absolutament tard...
Anar, ja, reduint, limitant els afanys,
ja les il·lusions en una cosa sola...
Adéu, adéu, adéu. No és que muiren les coses;
tampoc és que se'n vagen. És un, és un. És un...
L'horabaixa petita, i trista, i entranyable,
d'aquests carrers antics que m'agrada recórrer,
on jo voldria viure i escriure versos grisos,
absolutament grisos, mentre es crema l'espígol
damunt les quatre brases; una taula petita,
damunt d'ella una manta, parets empaperades,
un taulell un poc solt, i creure dolçament
que Campoamor fou un poeta formidable,
que El Ama és un poema com se n'escriuen pocs,
i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
que he d'escriure un poema en octaves reals
i no com els poetes del dia,
que no solen rimar perquè és difícil.
Jo voldria, jo vull creure
que és necessari escriure tots els versos
ben aconsonantats i obeint certes lleis
i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
i dir que no, que això de que el valencià
és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
fer un any el llibret de versos d'una falla
i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
aconseguint Violes i Englantines i accéssits.
Un món petit i tendre, positivament tendre,
el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
després el crucigrama, i demà si Déu vol.
Com el cas de la viuda que acabe de conèixer.
És jove; té una filla. I sembla que no és viuda.
Sembla que va tenir una filla d'un home,
que no es varen casar. Encara està prou bé.
"No és res de l'altre món", comenten al despatx
on ella sol pujar cafès, cafès amb llet.
"Jo l'he vista en el Coli". "Què vols dir amb això?"
"Jo? Jo no vull dir res. Jo ho dic; jo ja ho he dit".
"Si no calles et trenque la cara..." "Vosté?" "Jo!"
Isabelle ennuyeux, quand les pins, quand le soir.
Una xica de verd i una xica de roig
i una xica de blanc i, vibrants, les trompetes,
les trompetes lascives que no perdonen res
i sonen -i fulguren- durant tota la nit,
i la suor pels rostres, com de fusta, dels negres;
l'enrenou d'un tramvia que gira pel cantó,
la parella que creua el solar vers la tàpia;
entre el fum, els xiulits dels trens, els farols rojos;
l'aigua caent, calenta, de les locomotores;
les plantes dels geranis totes plenes de fum;
les filles de la viuda que baixen al carrer
i la mare les mira darrere dels cristalls
del menjador a fosques; les trompetes del ball,
les trompetas lascives, i invictes, i cruels,
l'escomesa brutal que té l'aigua dels wàters,
el fulgor de les rodes aturades dels trens,
el fulgor de l'acer. L'infant salta la tàpia;
darrere dels cristalls, rostres de gents que dormen,
miren sense interès, esperen en tot cas:
una suor, uns olis, unes gotes espesses...
Oh adorada! Ara em salve. Ara et pense, oh terrible.
L'alegria és el mot que em resistesc a escriure.
Ha arribat el moment de dir -no de cantar-
l'alegria, potser. Vet aquí el meu ofici.
Una ocupació tinc, des d'ara, per tu.
Insistir, brutalment, des d'ara, en l'alegria.
De tu em ve, de tu em ve, o em ve del fons del temps.
I tampoc no és així. No es pot formular.
Car no és una alegria. És -jo ho sé!- l'alegria.
L'alegria en minúscula, viva, quotidiana,
cosa de cada dia i d'anar i tornar:
al capdavall de viure, d'haver nascut, de ser,
d'aquests peus, d'aquests ulls, de les mans, de les dents,
de tot açò que tinc i, tenint-ho, ho tinc tot
o ho puc, en un moment, tenir tot, o pensar-m'ho.
Ara és quan veig Itàlia. No la vaig veure abans.
Les trompetes lascives, la suor en els llocs
on les mans insisteixen. El cel com un llençol.
Amb lletra ben petita, en un petit quadern,
un cant d'amor com mai no l'haja escrit ningú.
Tocaria a la porta de ta casa; la porta
s'obriria una mica; tu estaries, dempeus,
amb una mà a la porta, l'altra al llarg del teu cos.
Entraria a ta casa. Després em sé, content,
dient coses alegres i enormement estúpides,
i tu en una cadira, més enllà, en un racó,
amb una mà a la porta, l'altra al llarg del teu cos.
Amb lletra ben petita, en un petit quadern,
drames que no se saben, tragèdies latents,
tot allò que no passa, però que és, no obstant.

___________________________________________________

Anterior --- Siguiente