Coral Romput II (Continuación)
Anterior --- Siguiente
Voldria ser més pobre, aquestes nits d'hivern.
Voldria conduir un camió, de nit,
per França, per León: voldria anar a Arévalo.
Tout est mort en Europe -oui, tout- même l'amour.
Creuar de nit Arévalo, de nit i en camió.
Tordesillas, Arévalo, Astorga, Rodrigatos
de la Obispalia, i més endavant Villalibre
de la Jurisdicción. Un record delicat
a Margaret O'Higgins, sense sostenidor
pels camins de Corea entre soldats i pols,
els mugrons divertits i després escaldats.
Menjar i beure on mengen i beuen els mecànics.
Oh Anna de la rosa tatuada en el pit!
El salt definitiu. Recomane tenebres.
Escoltant Carossone, com plou en el corral,
com van pel pis de dalt, com passen pel carrer.
Veig guerres, tot l'horror de les guerres, les aigües
del Tíber totes roges de sang. Vegeu l'Eneida:
consulteu els oracles; consulteu, consulteu...!
És com si les paraules em duguessen a mi,
no ja al cant, a certs llocs, a claredats, respostes
a preguntes que mai no m'havia formulat,
que no sabia que poguessen formular-se,
que... Bona nit, bon dia. Un vent, un vent d'arena,
un vent tot ple d'arròs que ompli tota la tarda
de forats petitíssims. Les fustes del conyac.
Oh vella, oh trista Europa! En casa l'herbolari.
No passa res; no passa res de particular.
Així, potser, l'astrònom, assetjant, per la nit,
al·lusions claríssimes a tot el que es va perdre
quan allò d'Adam i Eva; obstinant-se, potser,
en que, damunt la nit, hi ha el dia incaducable.
No està mal. Un astrònom assetjant, espiant,
menjant-se, a mos rodó, el seu pa amb oli i sal.
Esdevé simplement. S'ha mort Norma Talmadge.
Amablement escèptic, considerant a penes
els cúmuls de ruixim, volent fer versos sàfics,
deixant-me l'existència a trossos pels cantons,
desitjant una pedra on seure'm i esperar.
Lletres d'agraïment. Aquest amor a Itàlia,
aquest amor a Itàlia que em mata de tristesa,
que em plou des del cervell, des dels ulls, des del cor,
aquest amor a Itàlia, o bé l'aigua en cistella.
Només diria això de vegades: Itàlia.
I una trista retòrica: M'estic morint per tu,
em moriré per tu un dia qualsevol.
Em pense el cor, oh Itàlia, com un vaixell, com un
vaixell que du el teu nom escrit en lletres blanques
al costat de la proa. El meu cos el vaixell
anomenat Itàlia, perdut pel mar, a soles,
volent, i no podent, tornar a tu, tornar.
És ben trist: és un cor el meu cor que no pot
tornar, i mai no avança: només fa que insistir,
voler tornar només, intentar-ho altra volta,
en cercles successius, tristament insistents.
La sal em crema els ulls, em rosega les boles
dels ulls tota la sal del migdia, d'un nom.
Em trobe ací. Em van dir que aquest era el meu lloc.
Potser no m'ho digueren. Però això ja no importa.
O sí: m'ho varen dir. Em varen dir: Tu, aquí.
O no m'ho varen dir. O sí. No me'n recorde.
És com si sí i si no. Com? Que no ho enteneu?
Jo tampoc. Però jo no puc dir: No ho entenc.
A mi no m'han parit per a entendre o no entendre.
M'han parit: simplement. No sé res. Però jo
no puc dir: No sé res. Si no ho haveu comprés
ni lamentar-ho puc. Tot és així. Bon dia,
bona nit. Com si sí, com si no. Com si sí?
Com l'ascensor que puja i baixa gents alegres
i tristes i s'atura, per la nit, siga el cant,
amb gents amunt i avall, ple de gents, de cistelles,
pouant una aigua humana a voltes cristal·lina,
quasi a punt de trencar-se, altres vegades tèrbola.
Així el cant, així el cant, ple de gents i de coses,
o ascensor o cabina de telèfon amb fustes
greixoses en certs llocs, amb una olor de gents,
amb la fusta greixosa de suor en certs llocs.
Aturat, de vegades, amb tots els llums encesos,
quan és la nit. Així, des d'ara, el cant. Bon dia,
bona nit, cavallers. Què hi ha? Com van les coses?
Bé, prou bé, ja se sap. Oh vella, oh trista Europa
____________________________________________
Anterior --- Siguiente