Coral Romput III

Anterior --- Siguiente

E quan la persona està a la fi per passar, los àngels estan ascí en torn, mas hom no'ls veu;
mas moltes persones santes o han vist, e l'ànima ja'ls sent, e quan hix del cors a tots los coneix:
"sent Miquel, Gabriel, Raphael! Oo, mon fill Peret, ma filla Catarineta, e ben siau venguts!"
Sant Vicent Ferrer

Fins on estic arriba la música del ball.
També, de tant en tant, s'ou el xiulit del tren,
s'ou el clàxon d'un cotxe. I res més. O poc més.
S'ou, per damunt de tot, la trompeta del ball.
Tot açò és pel crepuscle: el vespre del diumenge.
Els altres dies s'ouen cançons de les criades,
el soroll de les piques, de l'aigua entre les coses,
l'escomesa brutal que té l'aigua dels wàters.
Ara la meua dona repassa una camisa.
Jo m'he posat a escriure sense saber què dir.
M'he proposat no escriure en un parell de mesos.
I ara estic escrivint. No vull pensar, no vull
sentir: deixe la ploma que escriga allò que vullga.
Jo ja sé que la ploma no escriu res, que sóc jo.
Si volgués aclarir açò, probablement
em caldria pensar, hauria de sentir,
i no em dóna la gana. Ho deixe tal com va.
Ara només tinc ganes, potser, d'anomenar.
Em passa allò que mai creguí que em passaria:
només faig que llegir reportatges, relats,
cròniques de viatges per França, per Itàlia,
Anglaterra, Alemanya. Però relats atents
indefugiblement a les dades exactes,
als detalls puntuals: quilòmetres, hotels,
cuina, museus, carrers, els horaris dels trens.
M'han donat, aquests dies, uns fullets: són les rutes
que es poden fer a Itàlia. Seguesc itineraris,
els visc, enllaçant pobles, ciutats, aprofitant
els horaris dels trens, dels museus. No aniré,
possiblement mai no podré estar a Itàlia
una setmana, uns dies, però açò ho pense ara:
en tenir a les mans els mapes, els fullets,
sóc, d'alguna manera que no sé dir, a Itàlia.
No sé ben bé per què conte ací tot açò.
Ara em fa mal el peu. Per què no he dit abans
que tinc un peu malalt damunt una cadira. Ara no s'ouen clàxons.
Triomfen les trompetes
miserables del ball: ballaran les parelles
i premiran llurs cossos apegalosament.
Ara s'ou el xiulit d'un tren. No sé quin és.
Durà gents i pecats i esperances i dol
i, damunt de les cames, unes molles de pa.
També durà misèries, coses inconfessables
i hòmens amb aparells ortopèdics, i llànties.
Recorde un reportatge de "Point de vue": parlava
de Clermont-Ferrant: era un text, un reportatge
puntual: ara pense en la darrera part
d'una novel·la de François Mauriac: l'infant
es moria, ofegat, i jo pense el paisatge
gravat per un rural i lent Albert Durero.
Oh mein papa... Se'n puja una música esvelta,
com se'n puja pels tubs l'aigua a la casa sola,
i dóna un gran desig d'obrir totes les fonts
i fer que l'aigua es trenque d'alegria en les piques.
"Oh mein papa..." (Les cames, les adorables cames,
les cames increïbles -oh oh- de Lilli Palmer).
El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Llíria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la sèquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets
quasi blava amb la lluna, i el silenci, i el tren,
el tren nocturn, que creua solitari la nit,
i el camp de Burjassot, i el camp de Borbotó,
i el secà de Paterna, i el secà de Godella,
i el Pla del Pou, i els masos, les barraques de Lluna,
l'Alqueria del Pi, i el Pixador, i el mas
del Rosari, i la casa del Saboner i el pi,
i el molí de la sal i el llibre que he d'escriure,
i el tren que ve de Llíria i el que puja a Paterna.
S'ou l'ascensor que puja amb el soroll dels ferros
i els quatre de família -pare, mare i dos fills-
que tornen de passar el diumenge amb els avis
i estan mirant la xica del tercer, que duu cara
de fer-li mal el cap; ha passat el diumenge
en el cine, amb el nuvi, i sense berenar. No sé.
Crec que deuria demanar-li a Isabel
que em diga l'hora que és. Voldria que fos tard
i que Isabel, en lloc de dir-me que el sopar
està a punt, em digués que anem a arribar tard
al Judici Final i no trobarem lloc:
"Fa quasi tres quarts d'hora que veig passar la gent."
Com dic, m'agradaria anar un dia a Itàlia.
Veure places, museus, monuments, paisatges.
(Per què aquesta insistència, que no em deixa, d'Itàlia?
Un motiu que oferesc a l'amable assagista
o al biògraf que un dia vullguen estudiar-me.
De res. Manar. Ja sap: Misser Mascó, 17.)
"Oh donzella que em fores, dempeus, com una pàtria!
A tu et dic, a tu et pense, com ets, de cap a peus,
i voldria tenir poder suficient
per tal de convertir-te, de sobte, en una estàtua
per tal que no conegues la velledat, les fúries,
les penes i la ràbia destructora de viure."
Si algun dia us diguessen que han matat la Mort,
no pregunteu, amics, qui és el que ho ha fet.
Serà un pare. Serà un pare o una mare.
Parle de Beniferri. No tinc altre remei.
Recorde les moreres pel crepuscle, els alfalsos.
Les illes de les canyes allí, vora la sèquia.
Les alqueries pobres. L'enterrament. Les sendes.
El sol pegant de ple en la creu. El taüt.
El llatí del rector i la remor de l'aigua
i la remor que feia la brisa en els canyars.
I les parres que feia l'aigua en entrar als camps,
unes parres de troncs de cristall que es vessaven,
que creixien, per terra, palpitant en besllums.
I el rossí, renillant. I aquella olor del fem,
la noble olor del fem dels estables, el fem,
el fem en un muntó. I aquella olor del fem:
una olor que tinc ganes d'anomenar il·lustre.
Tinc ganes, unes ganes horribles, d'olorar
això: el fem dels estables amuntegat en un
camp d'aquells que recorde de sobte a Beniferri.
Una olor que m'indica aquells camins, finíssims,
que feien, en les caixes de sabates, els cucs
de seda per damunt de tomellos ben secs.
La caixa de sabates amb un forat damunt.
I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, i a mitjanit, quan érem
tots al llit, començaven a cridar i cridar,
a plànyer-se'n, potser, a sentir-se petits,
molt més petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n'he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s'han mort,
potser ara se'm tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s'esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.
Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle...
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d'un món verdíssim
de xiquets agafant les móres d'albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d'estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n'anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nedar a la sèquia
i es secaven al sol i ballaven grotescs
damunt l'herba del marge, i eren obscens, i ingenus.
La vida cada dia ens ofereix problemes.
No és possible resoldre'ls. Sempre en queden alguns
que no es poden resoldre. I es van acumulant.
Residus de problemes. Uns tristíssims residus.
No és possible agafar el cor tal com s'agafa
el melic i amb un dit traure aqueixos residus.
I cada dia augmenten i es van descomponent.
I no és que estiguem trists. Ni és que estiguem amargs.
És això. Són residus que duem entre el pit
i l'esquena. No pesen. Es noten de vegades.
Es noten en tot cas en l'accent de la veu,
en la manera de parlar d'un quadre, d'una
música, d'un poema o d'un fet qualsevol.
Com es va acumulant, lenta, la pols domèstica
en certs plecs, en certs llocs, i donant a la casa
indiscutiblement un to vague i tristíssim,
i als llençols, i als cristalls, als mobles, les cadires...
Hem oblidat què són, d'on vénen i com eren,
quins eren, els problemes: són, només, uns residus
de problemes, de coses. És el que deu ocórrer
en obrir una fossa on hi ha enterrats uns quants,
els uns damunt els altres, ja confoses les pols,
les despulles, el tros de calcetí i el tros
de tela del taüt, ja ben desfets, dissolts,
de manera que a penes s'hi sap que allí hi havia
enterrats un infant i un home de setanta-
dos anys i una donzella: només hi ha això, residus,
residus que es desfan com la cendra entre els dits
o bé entre les paraules que es diuen cada dia.
No tinc altre remei que seguir. No volia.
Volia que Isabel em digués que ja estava
el sopar per tal de no escriure. No tinc ganes
d'escriure. No voldria escriure en molt de temps.
"Arrivederci, Roma". Canta la vocalista
en el ball del solar. Ma mare em diu que abans
jo escrivia millor. Escrivia altres coses:
"sempre queien en vers". Ara tot és distint:
parle de mort i morts. A ella li dol que escriga
així, d'aquesta mena. Diu que al cap i a la fi
tenim salut i ganes de treballar i no
devem ofendre Déu. "Tenim salut, treball.
Què més volem? Déu fa les coses sempre bé.
Només cal demanar això, salut i feina".
I mon pare diu: "Clar". I jo no sé què dir.
I m'entren unes ganes petites de plorar.
"Arrivederci, Roma". Els pins del meu carrer,
i el pati de Sant Roc, i els jardins de darrere,
i el monument a Blasco, i la festa del Corpus
entre els pins de les monges, i l'escala del pati,
i l'Encontre, i les trenes d'Elvira, i la sentor
de goma de borrar, l'enterrament del Bisbe,
i aquells llatins tan grossos que deien els canonges,
i aquells coloms pel cel increïble del pati,
i els colomers, les teules, les canals, i els besllums
dels tests entre les teules, i Marina llegint
els meus versos, i Carme, i mon pare, i ma mare,
i la meua xiqueta, i altra vegada els pins
del meu carrer, i jo, vestit de blau obscur,
presidint aquell dia el seu enterrament
dessota els pins aquells, i després el trinquet
i allí estrènyer les mans, i després tot allò.

 Anterior --- Siguiente