Coral Romput III (Continuación)
"Arrivederci, Roma." Una xica de roig
i una xica de blanc i una xica de verd,
i la xica de blanc amb unes cames fermes
i uns genolls nobilíssims i uns pits drets i menuts
i unes teles cenyides, i la xica de verd
i la xica de roig. "Arrivederci, Roma..."
M'he proposat no escriure res que no siga cert.
S'ou el xiulit del Taf que ve de Barcelona.
Pense en el llum més groc que tenen tots els trens
que fan el seu viatge el diumenge a la tarda.
Un llum groguenc de gents que han rebut pel matí
el telegrama: "Vine. Papà s'ha posat mal."
Arriben en silenci a la ciutat els trens
tristíssims del diumenge, de les gents que no tenen
més remei que agafar el tren i viatjar
creuant tota la tarda daurada del diumenge,
quan és el tren més brut i apegalós i groc.
Escolte. Ja no sonen les trompetes del ball.
Ara hi ha un gran silenci. Isabel se n'ha anat
a la cuina. Estic sol. Estic sol al despatx.
No hi ha cosa que em done més tristesa que estar
al meu despatx de nit. Aleshores recorde
la meua filla, aquelles nits passades en vetla,
aquelles nits primeres, totes fetes de nervis,
d'agraïment a Déu, d'estupor i de pànic
en veure el cos graciós que acabava de nàixer,
i jo només tenia por, alegria i por,
i ganes de plorar, de riure'm i plorar,
i estava ací amb els braços per damunt de la taula,
i no podia escriure, i no sabia escriure,
i no me'n recordava d'haver escrit abans,
i no pensava mai que tornaria a escriure.
Si la filla em visqués, hauria fet més versos?
L'ascensor, l'ascensor, com un dolor d'estómac,
ara puja, terrible, amb un soroll de ferros,
amb un soroll lentíssim, potser fisiològic.
Una xica de blanc, silenciosa i trista,
amb les teles cenyides, un gesmil a la mà.
I les tardes aquelles de passeig i silenci.
Ma mare mai no vol que deixe de fer versos.
De vegades, si escric, més que res és per ella.
I voldria fer versos alegres i serens,
així com ella els vol, vagament malencònics,
amb arbredes i calç blanca per les parets
com si anàs a passar la processó de Sant
Roc o la de la Mare de Déu d'Agost, al vespre,
amb l'olor de la murta espargida per terra
i el carrer agranat i després arruixat
i traure les cadires a la porta de casa
i veure com l'airet meneja la cortina.
Els pecats que he comès no em deixen viure en pau.
Crec que em vaig a morir de vergonya quan pense
els meus primers pecats. El record dels pecats
que he comès, que comet, sembla que em va a matar:
tot aterrit em deixa, tot amarg i aterrit.
Les hores que he perdut i els dies que he perdut
i els que ara estic perdent;
les possibilitats innombrables que Déu em va donar i em dóna
per tal d'ésser com
Ell em vol, de cap a peus,
i les hores i els dies i els anys que estic perdent...
Les promeses que he fet, les promeses que faig
i aquells penediments, i aquests penediments...
De vegades em cremen per la cara les llàgrimes
que jo li he fet plorar a ma mare, i em cremen,
i recorde ma mare i no voldria fer-la
plorar altra vegada, haver-la fet plorar,
i me la veig plorant pel carrer en silenci.
Mare. Pare. Germana. Com han plorat per mi,
i com ploren per mi, i com preguen per mi!
Senyor, no t'ho demane pels meus precs ni les meues
llàgrimes: t'ho demane pel que preguen per mi,
pel que ploren per mi. Oh, Senyor, fes-los cas,
fes que siga com volen, que és com Tu em vols, Senyor.
Em cremen per la cara, per les mans, per tot jo,
totes, totes les llàgrimes, Senyor, que he fet plorar,
i em sent de cap a peus en carn viva, Senyor,
amb el cos escaldat i amb el cor escaldat.
Ja sóc pare i em sent ara més fill que mai.
Jo no sé si és perquè se'm va morir la filla.
Jo només sé que em sent més amargament fill.
Et pregue per mon pare i et pregue per ma mare
i la meua germana. Filla meua que estàs
al cel: mira els teus avis, atura't damunt d'ells
com un dia ben blau, i transparent, i pur.
Ets, potser, molt més d'ells que meua, filla meua.
Abans que fer plorar ma mare, jo voldria
caure'm en terra mort. Estic trist. No puc més.
Mare, crec que ja sé exactament què em passa.
Tot açò que jo tinc és, d'alguna manera,
una brutal nostàlgia del teu ventre. És com si
tingués, d'alguna forma, la càlida memòria
del teu ventre, d'haver-hi estat en ell ben bé.
És, d'alguna manera, un desig animal
de tornar al teu ventre, i d'ésser-hi, calent,
i créixer al teu ventre i al teu somni, altra volta,
de tenir l'estatura de l'anhel i el teu ventre,
d'anar fent-me en l'alegre treballar dels teus dits,
d'ésser bolquers i dies i setmanes i mesos,
percebent, des del ventre, tota la teua joia
-la veu, les mans, les llanes, el tacte, les pupil·les-:
la joia, l'esperança, el dubte, la temença,
dins el món clar i inèdit i novell del teu ventre.
Tinc tanta i tanta pena i tinc tanta amargor,
que em gire i no veig on puga deixar-me caure,
com no siga ficant-me en el teu ventre, mare.
Jo sé que tu voldries, quan em veus tan amarg,
agafar-me, engolir-me i guardar-me de tot
en les teues entranyes, ben teu, més teu que mai.
Per tu vinc d'una raça ben amarga d'amargs.
Vaig ser el primer nét i el iaio se me'n duia
al braç a la Societat dels Colombaires
i em posava damunt de la taula: "El meu nét".
Jo tenia aleshores uns mesos. Pel matí
ell em venia a veure quan tornava del forn.
Un dematí el mataren a la boca del forn;
estava treballant. Tota la casa estava
plena de crits i gents, de calor -era el mes
de juliol-, de plors, d'esgarranys amb les ungles.
De vegades voldria saber què vaig fer jo
aquell matí: tenia onze mesos només
-veig un infant a gates entre els peus de la gent.
Potser encara tinc, no sé, no sé com dir-ho,
l'estupor de l'infant abandonat, en terra,
mentre a casa hi havia tant de plor, tant de crit
i no venia el iaio com els altres matins.
El nínxol dels meus iaios, a l'entrada, a l'esquerra,
és un nínxol antic i verdós, amb indicis
d'heura i amb una làpida de marbre negre i ters.
Hi ha allí un gerro petit amb unes poques flors.
És el tros més humit del cementeri, a l'ombra.
Davant, a l'altra banda, el nínxol dels meus tios,
els seus fills. Al bell mig, està la meua filla.
Quan jo tenia dos o tres dies només
va morir el meu tio Josep Maria: encara
em varen dur a ell per tal que em conegués.
Manuel havia mort un parell d'anys abans.
Isabel s'ha gitat. Hi ha silenci a la casa;
hi ha un silenci absolut. Demà, dilluns, les gents
hauran de treballar i ara han de dormir.
Els dissabtes, de nit, és prou distint: les gents
se'n van al cine, escolten la ràdio, conversen,
l'home parla amb la dona en la cuina mentre ella
renta els plats, les culleres, i li agrada mirar-la,
i l'agafa i la besa, de sobte, contra un mur.
Són coses ja sabudes encara que no es vegen.
I la dona agraeix com un do aquell furor
masculí amb una llum, una humida tendresa
als ulls, com una llàgrima, després d'estar sis anys
casats, d'haver parit, d'haver lluitat, patit
quotidianament i domèsticament,
quan potser no esperava reviure aquella fúria
d'aquells dies de nuvis -abraçant-se, besant-se,
ja se sap, al cinema, a qualsevulla banda,
sentint-se un tendre objecte d'afanyosos grapats.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
Jo no sé si és correcte o no és correcte açò,
citar-me jo mateix, traure un vers dels meus versos
i posar-lo davant d'açò que vaig a escriure;
en tot cas no m'importa gens la correcció.
Altres coses m'importen ara i em couen i em...
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
Ho he dit. Ho torne a dir. No rectifique res,
car estic on estava i estaré on vaig estar,
amb els meus, amb els pobres que treballen i esperen,
que no saben llegir, que cauen i que blasmen
i demanen perdó a la Mare de Déu.
La Mort m'ha despertat un vast amor per ells.
I ací estic, on estava, entre els poals del fem
i els poals de les clíniques, entre la pobra dona
i el comptable i el xic que ha robat on treballa
i el vidu que gemega pel passadís i el guàrdia
i la dona que mira els cartells del cinema
i la xica que va llegint novel·les "roses"
i l'aigua entre la brossa i els canyars i l'amor
i la ira també i tots els funeraris
vestits de gris i amb metres pels muscles i pels braços.
He passat unes fulles d'un fullet il·lustrat.